Skip to content

Tabàrnia, addenda a Les Ciutats Invisibles

Kublai Kahn està moribund. En els seus deliris entre coixins de seda i caixmir no para de repetir les palles mentals amb que Marco Polo li ha botit el cap durant anys, mot a mot, cabòria a cabòria. Sembla que aquells miratges el mantenen amb vida. Així, els fetillers, els eunucs, les concubines i altres cantamanyanes de la cort imperial es pensen que perd l’oremus però el Gran Mongol hi toca d’allò més: vol que el venecià, si té collons, es presenti un cop més al seu palau i faci honor al cèlebre refrany mongol de la penúltima y nos vamos.

El problema és que el plasta italià viu de rendes. Fent de mercenari de les paraules pel Gran Kahn s’ha fet d’or i passa els dies entre ladyboys tailandeses i farla colombiana. No ha fet pas massa viatges darrerament i els que li va explica al Gran Mongol no acaben de ser del tot fidels a la realitat a causa del gran volum de substàncies psicotròpiques amb que l’obsequiaven els mercaders i els seus camells. Però de collons, a causa d’una infecció venèria que tampoc ve massa al cas, en té i força.

Les ciutats subtils 5

Hom es passarà dies caminant per polígons industrials amb la producció està deslocalitzada i el cervell, il·localitzable.

A l’esquerra un ferroveller, a la dreta un puticlub  i haurà arribat a Tabàrnia. O tal vegada potser hi haurà arribat quan passi de llarg el Mercadona i el Zara-Amancio-Ortega-puto-amo?

Qui sap! Tabàrnia és un país inventat! Així que les seves fronteres són allà on convingui, sempre i quant hi hagi cobertura per tal que els trendingtopics, els hashtags casposos, els LOLS i els zascas hi facin cap. L’existència de Tabàrnia és digital, binària la seva comprensió i la seva realitat, virtual.

Diuen els viatgers que Tabàrnia és al núvol, perquè la seva constitució es va escriure a Forocoches. Per això, els monuments de Tabàrnia  són castells en l’aire, que tenen per fonaments la barra d’un bar. Al capdamunt de tots ells, un eructe per bandera. Tabàrnia ja no practica l’abstenció i es posa fins al capdamunt, tot honrant l’homofonia: Tabàrnia serà tabernària o no serà.

Cal dir que la història de Tabàrnia és més aviat curta, com els gambals de molts dels seus defensors. Segons l’èpica dels seus anals, des del núvol, la pàtria va iniciar la seva expansió huracanada, en concret com una ventositat causada per un afartament de canelons per Sant Esteve. Així la idea de Tabàrnia va conquerir les baralles dels tafurs de la demografia, les llengües en cul aliè dels demagogs de saló, els demoborbons que ja anaven del revés. I sempre liderada, és clar per niñorratas, HOYGANS i pel revisionista de torn, aquell que és molt viatjat però que diu Ártur Mas i Carlos Marx.

El peculiar empelt genètic del tabarnesos els duu a ser tots cunyats els uns dels altres. Malgrat que el més burro en fa i els ven per Wallapop, a Tabàrnia no hi ha rellotges perquè ignoren deliberadament el passat i no temem les conseqüències dels seus actes en el futur. Durant la curta existència del regne, els ha anat prou bé així.

Potser perquè, malgrat la incestuosa germanor política, els tabarnesos tenen ben poc en comú, són gent de contrastos. Tant aviat són no-nacionalistes com español-a-qué-quieres-que-te-gane. Festegen amb el feminisme pedrochià però són més del bunga-bunga a la intimitat. El tabarnià parla sovint d’honradesa i de dignitat però després és gassiu en referents i encimbella una silvicharro qualsevol. Gil vive, la lucha sigue.

Ja es veu ben clar que els habitants són gent de la broma però poc tolerant, en part pel seu dialecte, basat en el zasca, les oïdes sordes i les contínues al·lusions als 3%. En general, però, aprendre a parlar tabarnès és tant senzill com cridar més que l’altre i substituir alguns mots, com ara vèncer per convèncer i abatre per comptes de debatre.

Tot passejant pels seus carrers aleatoris, hom veurà que les cases sempre tenen la façana ben neta i solen estar orientades de cara al sol, però les clavegueres van ben plenes de draps bruts. I les bugaderes no donen a l’abast. A Tabàrnia, els duros van a quatre pessetes i qui no corre, vola, perquè la geopolítica és un partit de futbol, onze contra onze árbit maricón.

A Tabàrnia hi regna la monarquia de l’i tu més, sostinguda des d’una democràcia no parlamentària però si tertuliana, amb un sistema judicial que aplica la llei del si no vols caldo doncs dues tasses. Com a estat avançat, passat de voltes i postmodern que és, Tabàrnia mai respecta però t’exigirà vassallatge tan bon punt t’alcis, car així ho dicten les contradiccions de l’arribistarquia, del que pretén estar al dia sense esforçar-se. On comença i on acaba Tabàrnia?

Aquesta pàtria mai és, però si fos, és la pàtria de la paradoxa: tot i ser insignificant, és massiva. Vasta com la ignorància però irrellevant com l’ignorant.