Skip to content

iFasia

Aquest text parla de marques i expectatives i podria pertànyer perfectament al blog de Pulso però d’alguna forma tenia clar que, per com em toca de prop, havia de ser personal.

Anem a pams. Una persona molt propera a mi pateix afàsia del llenguatge: és a dir que té problemes per trobar les paraules que necessita i per pronunciar-les. S’està recuperant poc a poc però, mentrestant, ningú li traurà la frustració de tenir els mots segrestats.

Per aquesta mena de casos hi ha una app. De fet hi ha una puta app per gairebé tot, que per això és una de les bombolles més estúpides de la història, però que les apps facin el que han de fer, ai, això ja és una altra història.

Tres marques i una sanitat pública per quedar-se sense paraules

Malgrat que l’app fatigue és una de les malalties modernes de la innovació, al món de la neurorehabilitació encara deuen viure en el rampell TiC de fa uns anys i per això, el logopeda que ens han assignat va apuntar-se al carro de fer terappia. Per això ens va recomanar un enginy de nom arrabalià, Let me talk. Bàsicament consisteix en una col·lecció de pictogrames que, quan els prems, emeten el so de la paraula que representen. També permet generar playlists de sons que esdevenen frases. El concepte no està malament però l’execució és bastant pobra. Vocabulari limitat, usabilitat deficient i, ves qui ho havia de dir, l’app no parla en català.

Rehabilitació del llenguatge en català: bueno, pues molt bé pues adiós

El problema és que aquí, l’absència del català no és només el conte dels pobres catalans que s’han de queixar quan no troben alguna cosa en la seva llengua. Simplement, és que el procés de recuperacó de la parla comença per la llengua materna. Tot el que ens ha dit fins ara (cada paraula era la més bonica del món en aquell instant) era en català i tant la teràpia com el suport és en aquesta llengua.

En el món de la tecnologia, aquesta mena de problemes acostumen a solucionar-se amb un pedaç, un partxe de tota la vida, que fa que un programa passi a fer allò que volem. Aquest pedaç està localitzat a la web de la Unitat de Tècniques Aumentatives de la Comunicació (UTAC). Allí, les instruccions d’instal·lació són poc específiques i les del logopeda encara ho van ser menys: ens va entregar la web impresa i a sobre va transmetre les instruccions a una persona poc habituada a remenar ordinadors.

Apple: Think different and fail

Ara entra Apple a la palestra. La veritat es que tot i que estic escrivint això des d’un MacBook Air que no m’ha donat mai cap problema, l’experiència amb Apple en aquest afer ha estat profundament decebedora.

Aniré per ordre crononològic. Quan el logopeda prescriu una tauleta, algú decideix no estalviar recursos i apostar per la que aparentment era la millor opció. I quan algú no coneix un àmbit, generalment pensa que la millor opció és la més cara. Des d’aquest prisma, sembla que el preu desmesurat dels iPads hauria de traduir-se en una qualitat a escala. I no.

El cas és que l’app s’havia d’apedaçar amb l’afegit de la web de l’UTAC i allò que amb un telèfon mòbil i un PC estaria fet en segons, amb iOS no és gens senzill. L’ecosistema pomeril és tan tancat que impedeix que un iPad conectat a un ordinador es munti com una unitat d’emmagatzematge, com en qualsevol dispositiu NORMAL i 400 € més barat.

El trasllat d’arxius des d’un ordinador a un dispositiu iOS es fa des de l’iTunes (allò que en principi sincronitzava iPods, aquells trastos que Apple ha abandonat completament) i és curiós perquè no és un procés tan intuïtiu com diu Apple que és l’experiència amb els seus aparells.

Sistemes tancats, usuaris atrapats

La principal raó per la qual Apple vol controlar les transferències d’arxius a travès de l’iTunes és lluitar contra la pirateria. Mireu quina cosa més 1999: volen evitar que algú pagui per cançons descarregades legalment de l’iTunes Store i després les pugui copiar al Mac d’una altra persona. Tot això, quan la solució a la pirateria és l’streaming i Spotify. La seva solució, avui en dia, és fer l’iMbècil.

Apple creu que restringint opcions facilita la vida dels seus usuaris, donant per fet que tothom fa servir els seus dispositius com ells esperen. Ara bé, l’ús real dels aparells electrònics és variant, caòtic i fragmentari i per tant, no té sentit qualsevol altre protocol que no sigui la màxima apertura possible i que no contempli el plug&play. La gent que ho té tot d’Apple són un percentatge ben petit de la població. Si jo mateix treballo sempre amb Mac però gasto Android al mòbil!

El mecanisme que empra Apple per imposar la llei dels mòdems a 56 kbps és que un iPad que no estigui sincronitzat amb el mateix compte d’iTunes que el d’un Mac no podrà copiar els arxius, vinguin de la botiga d’iTunes o no. Diguem que tots dos dispositius han d’estar al teu nom. I això tampoc és gaire intuïtiu perquè els dispositius d’Apple també tenen sincronització via iCloud. Tancar la sessió a iCloud és possible però a iTunes funciona diferent. Com s’explica?

Bé, un cop lluitades totes aquestes batalles, en el decurs de diversos dies, vaig confirmar empíricament que encara que fes tot el procès com Apple volia i com (no) especifiquen a l’UTAC, Let me talk no podia parlar en català en iOS. I després de que descobríssim això, el logopeda va admetre que l’app no funcionava en iPad, quan ho hagués pogut especificiar de bon començament per evitar que es comprès una tauleta cara i inadequada.

Con El Corte Inglés hemos topao

L’iPad s’havia comprat expressament per ser un recolzament per a la comunicació i si no servia per aquesta finalitat, calia tornar-lo i punt. Tanmateix, les males pràctiques i la supèrbia corporativa no són pas monopoli d’Apple. Aquests tics oligopolístics de grans empreses també són ben presents a El Corte Inglés on, per desgràcia, es va comprar l’iPad.

Si la fal·làcia de major preu i major qualitat fos certa en el 100 % dels casos, el millor lloc per comprar un iPad de preu desobirtat seria El Corte Inglés. És on, per desgràcia, es va adquirir aquesta tauleta maleïda. Dic per desgràcia perquè El Corte Inglés no accepta devolucions de productes Apple i això que segons la llei de consum, es pot retornar qualsevol producte sense donar explicacions en els dies posteriors a la compra.

Com a bona empresa amb un cap falangista, els treballadors amb qui ens vam barallar per aquesta qüestió van tancar files i van carregar el mort dels problemes que ells no volien solucionar (tornar-nos els diners) a l’autor de l’app. Tenen part de raó però el debat és que ens havien de tornar els diners i que algú va fer malament al seva feina en no evitar la compra d’un iPad quan la situació podia descontrolar-se perfectament.

Siri, enano, solo habla en castellano

A El Corte Inglés es van excusar dient que iOS estava disponible en català i que res feia pensar que una app podia presentar problemes en aquesta llengua. Per això tancaven files culpant el desenvolupador (curiosament, el més feble de la cadena que, a sobre treballa de franc). Tanmateix, el que els treballadors d’El Corte Inglés no ho sabien, és que sembla ser que Apple no dona suport al català en els seus motors TTS (els sistemes que tradueixen text a sons). De fet, Siri no parla català. I quan els ho vaig etzibar em van posar cara d’a mi què m’expliques. No era pas feina meva saber això, sino seva. Allà sembla que només tanquen files amb l’empresa i amb Apple, quasi exclamant-se que no deduís solet que quan em desloguejo d’iCloud segueixo loguejat a iTunes. No és pas tant fàcil.

Em resulta fascinant que a Catalunya hi hagi gent atenent al públic que no només no parla català sinó que desconeix absolutament la realitat catalana, encara que sigui l’aplicada als productes i serveis que ofereixen. En aquest cas, no em sembla pas tan complicat saber que iOS està disponible en català però que el TTS no. Partint del supòsit, és clar, que estiguis preparat per fer la teva feina. Al cap i a la fi, un venedor de productes Apple a Catalunya treballa quasi exclusivament amb dispositius en català i castellà.

Dues grans marques amb reaccions roines

La nostra situació i la necessitat de la teràpia són una mica fora del comú i no vull entrar en l’estratègia de la pena. Però amb aquesta experiència m’ha quedat ben clar que, com més grans són les marques menys hi són quan s’hi ha d’estar. I ja està. Això és si fa no fa tota la història. Pots parar de llegir aquí però si segueixes, veurás com me vengo arriba i t’explico una idea per a que els ciutadans estiguem més protegits d’aquesta mena de cagades.

FarmaceuTiC?

Ens hauríem pogut estalviar tots aquests maldecaps si hi hagués un professional treballant en la intersecció entre les TiC i la salut. És lògic que dispositius com podòmetres, wearables i trackers de tota mena o algunes apps acabin esdevenint útils per a la salut i es converteixin en ajudes per a prevenció de malalties o, com (no) és el cas, per a la recuperació de funcions.

Llavors, si hi han farmacèutics i infermers per assistir pacients amb les seves cures o medicació, per què no hi ha una mena de farmacèutic TiC? Gent que sol·lucioni totes les qüestions informàtiques i connectives per a metges, families i pacients. Un professional així no només sabria que l’app no funciona en iOS, es que ens hauria donat instruccions per configurar-la correctament en Android i s’hauria assegurat que la persona a qui ho va explicar l’entengués. Cap metge explicaria un tractament a algú incapaç d’entendre’l però amb la tecnologia, tirem pel dret.

I és clar, si podria existir un FarmacèuTiC, per què l’Institut Català de la Salut (que ja inverteix en màquines per salvar-nos al vida i per complicar-nos-la) no podria fer les seves pròpies apps i wearables homologats assegurant-se que aquests funcioni i que els professionals saben fer-los anar amb formacions específiques?

Ara mateix, un professional de la sanitat pública està recomanant una app de tercers amb les limitacions lògiques d’aquesta història i tots aquells pacients que no tenen al seu abast cap tauleta per raons econòmiques, simplement es fan fotre. Si les TiC contribueixen al benestar dels pacients o fins i tot a la seva recuperació, no incloure-les en la cobertura general eixampla l’escletxa digital i em sembla ben classista.