Skip to content

Tupinada mental

Fa una setmana de les eleccions del 26J.

Saben aquel que diu que, en democràcia, per respecte a la ciutadania i al sistema, cal reconèixer la derrota dels propis ideals i passar pàgina? Tanmateix clama al cel que determinades òrbites polítiques no paguin les seves corrupteles ni als jutjats ni a les urnes. I, resignar-se no és fàcil ni ve de gust perquè, normalment, el fair play fa que la banca i l’statu quo sempre guanyin.

Toca reconèixer la victòria, felicitar al guanyador. Però a mi m’assalta el dubte. Quan un paio que creu en àngels de la guarda i busca proves falsejades contra els seus rivals polítics és el responsable del recompte dels vots. Quan l’empresa (privada) que gestiona el sistema digital ha acceptat fer-ho per un 40 % menys de diners. Quan el recompte no és eficient en absolut i hi ha possibilitats de frau indetectable des del minut zero. Quan el que era conspiranoic de sobte sembla raonable. Quan un vot mal imprès és nul però un vot amb una rodanxa de xoriço no. Quan passa tot això, m’assalta el dubte.

Però no, les acusacions de tupinada ens les hem d’empassar, com fem lliscar gola avall el gust agre del tupí. Ens ho hem d’empassar fins que no es demostri el contrari i el contrari no es pot demostrar perquè al sistema no se li pot dur la contrària. Caldran jutges, mil requeriments legals que ells mateixos estableixen, l’impossible, les proves destruides. Que la tupinada existeix, sembla bastant clar. Però demostrar-ho sembla missió impossible.

Ara bé, sí que puc dir que existeix una tupinada mental. I ho puc dir perquè m’acabo d’inventar el concepte i jo en creo la definició.

La tupinada mental és el frau electoral que passa dins el teu cap. A priori tots els vots són vots i per tant, legítims per igual. Però quan el sistema electoral permet irregularitats lògiques, joc brut i manipulacions descarades, dista molt de ser legítim. Cal fer-hi, doncs, algunes correccions.

Escollir una candidatura i votar és un acte d’estat, que requereix penes facultats de pensament, informació i coneixement. Es parla de convèncer als indecisos, hi ha una jornada de reflexió. Si per als polítics degustadors de pucheros hi ha presumpció d’innocència, el lèxic electoral permet deduir que per als votants hi ha presumpció d’intel·ligència. Per tant, cal certificar que es pot pensar el vot. Hi ha un examen per ser espanyol. Ni és just ni equànime. Però si se suposa que per ser ciutadà de ple dret has de saber certes coses, també calen garanties de que qui vol votar té els coneixements suficients per fer-ho. Perquè si seguiu així, os van a jorobar el sistema sanitario.

Ja sabem que no tots els vots valen igual, que dos-cents mil votants del PACMA no pesen tant com dos-cents mil votants del PNV (deu ser que la dieta vegetariana no alimenta tant com un bon txuletón). Posats a viure en un país amb un pes de vots desigual, radicalitzem-ho i fem que vagi a favor del bé comú. No pot valdre el mateix el vot que es guanya per fe que el que es guanya amb raons. No pot ser igual el vot reflexionat que el que es fa per inèrcia. Si guanyar vots per la demagògia no costa el mateix que guanyar-se’ls amb la feina de quatre anys, aquests tampoc haurien de tenir el mateix valor al recompte.

Com menys pensat el vot, menys hauria de valdre. De fet, Espanya sembla aplicar la pitjor interpretació possible d’aquest pensament perquè es nega el vot a desenes de milers de persones amb diversitat funcional. Deuen considerar que no estan capacitats per votar, malgrat que la política és tan complexa com se la vulgui pintar i també és a l’abast d’aquestes persones. Ara bé, els protocols de retirada del dret a vot són massa transparents. Però malgrat existir, no es protegeix a les persones vulnerables de manipulacions i pressions respecte el seu vot. Perquè un vot posat en un sobre tancat i posat a la mà d’un malalt d’Alzheimer que amb prou feines sap com es diu és, òbviament, un vot que no està pensat.

Els que s’aprofiten del dret a vot d’uns altres haurien de perdre el seu. És de sentit comú que no pot usar el sistema qui el vol posar al servei dels seus objectius, manipulant als demés en benefici propi.

Reconec que valorar “quanta reflexió” hi ha darrere d’un vot és difícil. Però seria molt més fàcil evitar que en una democràcia presumptament consolidada es tracti als votants d’imbècils amb trucs de tota mena, que delinqüents tant presumptes com autèntics obtinguin un escó o que algú obligui a votar un malalt d’Alzheimer una cosa que no vol.

Ara que ben mirat, suposo que el fet de que en aquest país votin els senils és una conseqüència òbvia i que cadascú té el que es mereix: en el país de los votantes enfermos de Alzheimer, Rajoy es el rey.